Dansant pel món

Dansant pel món

El passat dia 15 d’abril, Sons Corbera va organitzar un nou concert que va tenir com a protagonista La Banda de Música del Prat. Gairebé cinquanta músics, i els seus instruments, van omplir completament l’escenari de Sant Telm.

Sota la direcció de Joan Carles Chordà i Escrivà ens van presentar un repertori d’obres compostes per a banda o adaptades a partir de la partitura orquestral. Amb el títol “Danses del Món” van desplegar tota la riquesa sonora i rítmica de danses de diversos països i cultures.

Van començar amb les Four old dances, de Jan Van der Roost. Aquest compositor belga contemporani, nascut el 1956, ha compost moltes obres per a agrupacions de vent. Les quatre peces evoquen quatre danses renaixentistes molt conegudes: la pompositat de la bourrée, la lleugeresa i elegància del minuet, la rítmica solemnitat de la pavana i la vivacitat de la giga. Tot i ser una obra per a banda, la seva aroma ens va recordar els balls del segle XVI.

Canviant totalment de tema van interpretar el Pasdoble de la sarsuela, L’últim romàntic de Reveriano Soutullo i Joan Vert (el títol real és “Pasacalle de las mantillas”). Em va semblar que va sorprendre el canvi d’ambient. La banda va poder desenvolupar aquí tota la seva brillantor sonora i crec que en aquell moment, va ser la primera vegada però no l’última, que més d’un entre el públic s’hauria posat a ballar.

A continuació, van interpretar la Dansa Oriental de Josep Manuel Izquierdo, músic valencià que va ser violinista i director de l’Orquesta Filarmónica de Madrid. Amb la seva rítmica i aroma orientalitzats vam poder escoltar clarament la sonoritat de l’oboè, i precisament va servir perquè un cop finalitzada ens expliquessin breument algunes característiques d’aquest instrument de canya doble, en la que seria la primera de les intervencions que els mateixos músics van realitzar de manera improvisada i desenfadada al llarg de tot el concert, on ens van anar presentant caddascun dels instruments.

L’obra següent va ser l’adaptació per a banda d’una de les Danses Espanyoles d’Enric Granados, compositor extraordinari del qual justament celebrem aquest any el centenari de la seva mort. Diuen que Granados tenia aversió als vaixells. Al novembre de 1915 va viatjar als Estats Units amb motiu de l’estrena de la seva òpera Goyescas. En el seu viatge de tornada, al març de 1916, quan feien la travessia des d’Anglaterra, el vapor en el qual viatjaven va ser torpedinat per un submarí alemany i el matrimoni va morir, tal com havia temut el compositor. Les seves Dotze danses espanyoles, escrites originalment per a piano, constitueixen una de les obres mestres de la literatura pianística. En aquesta ocasió vam escoltar la número 6, anomenada Rondalla Aragonesa, que evoca la clarament les harmonies i ritmes de la jota aragonesa.

Tot seguit, una obra molt coneguda, la Dansa Hongaresa número 5, de Johannes Brahms. Com en el cas anterior es tracta d’un conjunt de peces compostes originalment per a piano, i atesa la seva popularitat algunes van ser orquestrades més tard pel mateix compositor. De totes elles la més famosa és, sens dubte, la número cinc, amb la seva alternança entre passatges lents i sincopats, i sobtats silencis seguits d’arrencades vivaces molt característiques de les csárdás.

Per acabar la primera part, de nou una obra de Jan Van der Roost: Rikudim, quatre danses israelianes compostes per a banda, amb un gran protagonisme de la percussió. L’última d’elles amb el seu ritme vertiginós va ser un brillant colofó d’aquesta part.

Després del descans, van obrir amb dues peces orquestrals de l’opereta Cheryomunshki, de Dimitri Xostakòvitx: “Spin trhough Moscow” i la “Polka”. La primera d’elles, amb el seu breu tema repetitiu fortament rítmic i enganxós que passa d’un instrument a un altre, es va contagiar al públic que movia el peu o donava petits salts en el seu seient.

La peça següent va ser de l’anglès Philippe Sparke, un altre compositor contemporani, nascut el 1951, conegut per les seves composicions per a banda i conjunts de vent. Van interpretar Klezmer Karnival. La música Klezmer (paraula yiddish que fa referència a les cançons i els instruments) es va originar als pobles i ghettos de l’Europa de l’est i es coneix des de l’edat mitjana. L’obra de Sparke fa ús de melodies típiques d’aquesta música.

Seguidament vam sentir una altra composició de Xostakóvitx: el Vals pertanyent a la Suite de jazz número 2, que és molt conegut, i a més que es va utilitzar en la pel·lícula Eyes Wide Shut, de Kubrik. Escoltant-lo novament vaig pensar que Shostakovich va ser indubtablement un dels millors compositors del segle XX, alhora que un meravellós orquestrador.

A continuació van interpretar Puszta, quatre danses gitanes de Van de Roost, de nou alternant seccions rítmiques i ràpides, deixant entreveure que hi ha una relació indubtable entre la música de l’est d’Europa, la música tradicional jueva, les danses hongareses… I aquesta idea es va reforçar en l’última peça del programa, a través d’una suite de tres cançons populars gregues de Franco Cesarini.

Com he comentat abans, cada peça va donar lloc a la presentació d’algun instrument i així vam conèixer l’oboè, que és un instrument de doble canya; el clarinet, de tan bella sonoritat que “Mozart va compondre el seu millor concert per a aquest instrument”; la trompeta, que és la que “en general executa la melodia”; el saxo en forma de soprano, tenor i baríton, “instrument impressionant”; la trompa, sense la qual “la banda no funcionaria”; el trombó, que a diferència dels altres, té una vara en lloc de pistons i vàlvules, i que és l’encarregat d’executar els glissandi; la tuba, l’instrument més gran de metall; i també els diversos instruments de percussió. No hi havia cap dubte: els músics estaven entusiasmats dels seus instruments i cadascun creia que el seu era el més important. Vam aprendre rient. L’únic que no va mostrar aquesta posició vital va ser el director, qui va afirmar que el seu paper era menor. El públic va protestar. Tots sabem que si hi ha algú sense el qual la banda no funcionaria és precisament el seu director.

Corresponent als aplaudiments de les dues-centes persones que van assistir a veure La Banda de Música del Prat, van tocar com a bis la sardana Xartolinades composta per Antoni Alburquerque, que va ser el punt final d’un concert brillant.

No hi ha comentaris

Publica un comentari